No es pot iniciar una aproximació a la història de la conquesta de l’espai, sense fer esment dels primers pioners/visionaris que varen teoritzar sobre la possibilitat de fer viatges més enllà del nostre planeta. Tampoc ens podem oblidar que els orígens de l’exploració espacial, corre paral·lela a la de la invenció dels primers coets militars.
Les primers notícies de les que es disposa sobre la existència de coets, daten del segle XI a l’antiga Xina. Com a font d’energia es feia servir la pólvora que ells mateixos inventaren. Durant les batalles, buscaven més un factor dissuasori que destructiu.
Marco Polo introduí la pólvora a Europa durant el segle XIII i ja es feria servir durant el segle XIV amb fins militars.
Els primers coets propulsats amb pólvora daten del segle XIX i estaven compostos d’un cap explosiu i de sistemes de estabilització. Durant el segle XIX els sistemes es varen anar perfeccionant, millorant en estabilitat i en distancia.
En aquest context, alguns visionaris ja varen començar a pensar en els coets com a mitjà per elevar càrregues i fins hi tot persones. El propi Juls Verne al 1835 en la novel·la “de la terra a la lluna” ja fa servir un canó per elevar el projectil fins a la lluna.
Tres científics i dos enginyers són considerats els pares de l’astronàutica moderna.
El primer d’ells va ser Konstantine Tsiolkovsky (1857-1935) un mestre d’escola rural de Rússia sord des dels 10 anys i que mitjançant càlculs matemàtics va calcular la velocitat d’escapament del nostre planeta (aquella necessària per poder escapar de l’atracció de la terra) que es d’uns 40.320 Km/h que es redueix a 27.500 Km/h si només es vol accedir a l’espai exterior. Això equival a uns 11,2 km/s.
També va demostrar matemàticament que els coets de propulsió líquida amb propergol, hidrogen i oxigen, eren més eficaços que els de propulsió sòlida en una època en que els coets de combustible líquid només eren una teoria. També proposà la idea de fer coets per etapes, va dissenyar sobre el paper toberes, vàlvules i mescladors similars als que actualment es fan servir.
El problema de viure aïllat a Rússia va fer que no mantingués contacte amb els altres dos homes que a Europa i Amèrica començaven a teoritzar sobre el tema:
Robert Goddard (Worcester Massachussets 1882- Baltimor 1945) professor de física americà es va afeccionà a l’astronàutica després de llegir el llibre de “la guerra dels mons” de H.G. Wells quan tenia 16 anys. No només es va dedicar a teoritzar, sinó que també va fer grans experiments amb coets inicialment propulsats per pólvora i posteriorment amb oxigen líquid i gasolina.
Així Goddard va elevar el primer coet de combustible líquid el 16 de març de 1926, a Auburn (Massachussets). El coet, anomenat "Nell" tenia la mida d’un braç, s’enlairà uns 12 metres durant un vol de dos segons i mig, demostrant però que els coets de propulsió amb combustible líquid eren possibles.
Seves són les millores introduïdes en el disseny dels coets com vàlvules, bombes, turbines així com l’ús del propulsant per refrigerar la tobera del propi coet. Va ser també el primer en fer servir giroscopis com a sistema de guiatge del coet.
Si bé l’aïllament de Tsiolkovsky era forçat pel seu lloc de residència, el de Goddard era purament motivat per la seva personalitat. Goddard era una persona molt reservada i gelosa dels seus descobriments. Així, treballava sol i en el més absolut dels secretismes.
Molt diferent en caràcter, a Alemanya, creixia la figura del físic Herman Oberth nascut a Sibiu (Transilvana) (1894-1989).
Els seus estudis teòrics (a diferència de Goddard ell no va fabricar cap tipus de prototip) van anar dirigits sobre les equacions que regirien el viatge espacial, la idea de fer servir un coet de dues etapes impulsades per hidrogen i oxigen líquid i el plantejament de la forma d’enviar un home a la lluna.
Quan va presentar la seva tesi doctoral, les seves idees varen ser totalment refusades per utòpiques. Però lluny d’acovardir-se, les va publicar en 92 pagines l’any 1922 amb el títol Die Rakete zu den Planetenräumen (Els coets cap a l’espai interplanetari). Aviat es va convertir en un “best seller”. Allò va afavorir que nombroses persones amb inquietuds, mostressin un especial interès amb el nou mon dels coet, creant-se diferents clubs “d’amics dels coets”.
En un d’aquest clubs (la societat astronàutica de Berlín) del que Oberth n’era un estret col·laborador, hi havia Wernher Von Braun (1912-1977) un entusiasta i avantatjat alumne d’Oberth.
Les activitats de la societat astronàutica de Berlín, capten ràpidament l’interès dels militars. No oblidem que pel tractat de Versalles, Alemanya no pot construir grans canons ni avions, però el tractat no diu res de coets. És en aquest context que als militars els atreu aquesta nova tecnologia. Així encomanen a la societat astronàutica el projecte d’un coet capaç de transportar una càrrega explosiva.
Von Braun es va encarregar del projecte i ja l’any 1934 disposa d’un equip de 80 ingeniers. Naixien els primers prototips de A-1 i A-2. Posteriorment el seguí l’A3 de 6,5 metres i de 750 Kg. Aquest ja es construeix a les noves instal·lacions de Peenemünde al nord de Berlín en un apetita illa del Mar Bàltic.
Davant dels progressos assolits, se li exigeix la creació d’un coet amb millors prestacions. Hauria de ser capaç de transportar una major càrrega explosiva tenir una major autonomia i tenir més precisió. Així, comença el disseny del A-4. Aquest és capaç d’elevar una càrrega explosiva de 1000Kg, a 350Km de distància assolint un a velocitat supersònica de 6000Km/h.
Després de moltes proves fallides, arriba el primer vol de l’A-4 l’octubre de 1942. Malgrat tot, no és fins el 7 de setembre del 1944 que es llença la primera A-4 amb fins militars amb destí a Londres batejada ja com a V-2.
Fins al final de la Segona Guerra Mundial cauen unes 1500 V-2 a Londres i més de 1000 a Amberes.
Amb la balança de la guerra clarament decantada a favor dels aliats, Von Braun i els seus enginyers, pensen ja amb la rendició i s’entreguen a l’exèrcit americà. Així en el context de l’operació Paperclip dissenyada amb l’objectiu de capturar científics alemanys, Von Braun i uns 500 científics del seu equip són traslladats als EUA.
L’exèrcit americà un cop localitzat el complex i requisat tot de material útil de Peenemünde dinamiten les instal·lacions perquè no caigui en mans de l’exèrcit rus. (començava la guerra freda).
Von Braun ja al Servei dels EUA, serà una peça clau en el paper que tindran els americans en tota la cursa espacial.
La figura que Von Braun representava pels alemanys i posteriorment pels americans, tenia el seu equivalent per els soviètics amb Sergei Korolev (1970-1966) La història de Korolev guarda uns certs paral·lelismes amb la de Von Braun. Així, ell també s’afeccionà a l’astronàutica després de conèixer Tsiolkovsky a principis dels ’30. Es va inscriure a un club de coets de Moscou del que Frederick Tsander n’era un dels principals membres. L’any 1933 s’enlaira el primer coet rus amb èxit, dissenyat per Tsander el mateix any de la seva mort. I novament l’exèrcit va veure en aquella nova tecnologia una possibilitat d’incrementar el seu poder bèl·lic. Així, ascendeixen a Korolev a coronel i el recluten per a treballar per ells.
Inicia el disseny de bombes volants, avions a reacció, etc... millorant el seu coneixement dels coets dissenyant els famosos Katyusha a més de diferents projectils terra-aire, terra-terra, aire-terra. Però els seu anhel era la conquesta de l’espai.
L’any 1938 en mig de les purgues de Stalin és reclòs a un sharagas (un equivalen del gulags on es substituïa el treball físic per científico-intel·lectual) juntament amb el cap de l’exèrcit roig (qui anys enrere l’havia reclutat del club dels coets) i Tupolev famós dissenyador d’avions. Així, fortament vigilat, Korolev avançà el projecte espacial soviètic.
A les acaballes de la SGM, els russos en el camí cap a Berlín es varen dirigir a les instal·lacions de Peenemunde però en arribar-hi (malgrat estar en una zona assignada per a ells en els tractats amb els americans) es varen trobar el complex totalment en runes.
Val a dir que el programa de coets soviètic estava força més encarrilat que l’americà. Això va comportar que essent, els científics alemanys que varen poder “reclutar”, de segona fila, aquests varen aportar els coneixements suficients per poder completar el programa de forma satisfactòria.
Així doncs, ja temin els dos equips formats un liderat per Von Braun
estretament vigilat per l’exèrcit americà situat a White Sands al desert de Nou
Mèxic i l’altre liderat per Korolev i el dissenyador de motors Glushko estretament
vigilat per la K.G.B. a Kapustin Yar a 1000 Km de Moscou al mig de
l’estepa russa.
