Així doncs allà on varem deixar les coses en l’anterior capítol, ja temin els dos equips formats un liderat per Von Braun estretament vigilat per l’exèrcit americà situat a White Sands al desert de Nou Mèxic i l’altre liderat per Korolev i el dissenyador de motors Glushko estretament vigilat per la K.G.B. a Kapustin Yar a 1000 Km de Moscou al mig de l’estepa russa.
Els dos grups, pels vols del 1946 ja havien construït les seves pròpies rèpliques de V2.
S’ha d’aclarir que els dos equips tenien diferents motivacions a l’hora de llançar-se a una curça armamentística. Pels americans, aconseguir un coet eficaç per llançar càrregues explosives era un tema secundari. Els americans eren els únics que disposaven de la bomba atòmica així com de les fortaleses volats capaces de transportar-les i també disposaven d’un grapat de països satèl·lits prop de la URSS on instal·lar les bases militars.
Per contra, els russos no tenien les mateixes possibilitats d’enviar cap als EUA càrregues explosives, pel que de seguida l’equip rus, va començar a prendre avantatge.
Ja l’any 1949 ja veren fer esclatar la primera bomba atòmica, el mateix temps, que llançaven amb èxit el primer míssil de mitjà abast.
De fet l’any 1953 varen enviar de tornada a Alemanya, els tècnics alemanys, doncs ja no els necessitaven per res.
Per cert aquell mateix any, va morir Stalin iniciant-se una certa obertura en els camps de la investigació i podent els científics responsables del projecte militar rus començar a somiar en enviar quelcom més que càrregues explosives amb els míssils que dissenyaven.
Tots dos equips, es varen posar en marxa per tal de construir míssils balístics intercontinentals. Aquest tipus de míssils tenen una trajectòria suborbital amb una primera fase propulsada inicial mentre que la resta de la trajectòria (en paràbola) s’efectua en caiguda lliure.
Així l’empresa americana construeix amb èxit el coet ATLES (que posteriorment es farà servir en el projecte Mercuri) i després d’uns inicials fracassos per part dels russos, el 21 d’agost del 1957 proven amb èxit el seu propi míssil balístic intercontinental el míssil R-7.
Cal recordar que l’any 1954 l’ONU declarà el període Juliol 1956-desembre 1957 com a any Geofísic Internacional i tant americans com russos varen fer propòsit d’enviar llurs satèl·lits.
Donat el caràcter científico-civil del repte, els EUA varen iniciar en paral·lel un projecte únic apartat del mon militar per construir un coet expressament destinat a tal missió anomenada VANGUARD, mentre que els russos, varen mantenir l’actual estructura científico-militar
Aconseguit l’èxit del vol del míssils intercontinental rus l’any 1957, Korolev va tenir llum verda per l’enviament del satèl·lit, així el 4 d’octubre del 1957 es va posar en òrbita l’Sputnik amb un coet del tipus A (conegut també com a SS-6 o SL-1) derivat del R-7. Una petita bola d’alumini d’uns 58cm de diàmetre i poc més de 84 Kg de pes amb quatre antenes. Al seu interior s’hi allotjava un transmissor de ràdio que emetia un “Bip-Bip” que es va fer famós.
L’efecte que pels americans, va tenir allò, és indescriptible. Ells que es pensaven que eren la més i millor societat científico-militar (havien avantatjat en 4 anys als russos en la consecució de la bomba atòmica i només 8 mesos en tenir la d’hidrogen, acabaven d’avançar-los en la carrera espacial. A això s’hi ha d’afegir el fet l’sputnik pesava 84Kg mentre que el projecte Vanguard, pretenia posar en òrbita un satèl·lit de 1,5Kg. Com els podia passar això a ells que precisament s’havien apoderat dels millors científics alemanys després de la segons guerra mundial?
El shock va ser tan brutal que el president Eisenhower va declarar que durant el mes de desembre del 1957 els EUA, llançarien amb èxit el seu propi satèl·lit, per demostrar al mon i als americans que si bé els russos els havien avançat, ho havien fet per molt poc.
Però com que les garrotades te les serveixen de dos en dos i davant el rebombori que per occident va suposar l’sputnik, Kruschev va encarregar-li a Korolev alguna cosa més gran de cara a la celebració de l’aniversari de la revolució russa. Així el 3 de novembre s’enlairava l’Sputnik 2 de 508Kg de pes amb un ésser viu a bord, la gossa Laika.
Davant d’això els EUA varen intentar avançar en el seu projecte Vanguard i el 6 de desembre, ja amb presses, varen posar al Vanguard TV3 sobre el coet expressament dissenyat per enlairar-lo. Havia de ser un esdeveniment polític i mediàtic de tot ordre amb periodistes i televisions retransmetent el gran èxit de la tecnologia americana. Però després d’enlairar-se un metre, el coet va caure sobre si mateix esclatant en mig d’una gran bola de foc. La moral dels americans estava pel terra. Rússia elevava un satèl·lit de mitja tona de pes amb un ésser viu a dins i els americans no eren capaços d’enlairar un quilo i mig més enllà d’un miserable metre.
Va ser motivat per aquestes evidències d’endarreriment respecte als soviètics que els EUA varen replantejar-se la idea original de mantenir un programa civil apartat del militar per unificar-lo. Així el projecte unificat es va posar a les mans de Von Brawn. Aquest tenia el projecte del llançador (el JUNO-1) i el satèl·lit EXPLORER 1 tan avançat que el 31 de gener del 1958, es va enlairar.
Amb la lliçó clarament apresa, els EUA varen veure que la conquesta de
l’espai era prou important per prendre-la seriosament augmentant els fons a
aquestes activitats i creant una organització governamental especialitzada a
aquests afers. El 29 de juliol naixeria la NASA
(National Aeronautics and Space Administration).
