En el capítol anterior s’ha explicat com a principis de 1958 els americans varen poder respondre a l’hegemonia russa, enlairant finalment els seus propis satèl·lits, l’Explorer I el gener i el Vanguard 1 el març. El programa de Von Brawn amb els Explorers, va patir un nou fracàs el març del 58 amb l’explorer 2 però aquell mateix mes enlairava amb èxit l’Explorer 3.
Tampoc els soviètics estarien immunes als fracassos, fallant els motors del llançador del Sputnik 3 a 15Km d’alçada.
El projecte Vanguard anava de fracàs en fracàs. Només 2 dels 8 llançaments varen acabar amb èxit. Així, es va donat per acabat aquest projecte i es va posar en mans de Von Brawn tot el programa d’exploració espacial nord-americà.
A més, els soviètics posarien en òrbita el 15 de maig l’sputnik 4 de 1327 Km demostrant que eren capaços d’enviar bombes atòmiques a qualsevol lloc del planeta.
Tots aquest satèl·lits varen servir per recollir informació sobre les característiques de l’espai exterior. Es descobreixen els cinturons de radiació de Val Allen, el vent solar i demostrant que la possibilitat d’impacte de micrometeorits sobre les càpsules eren més petites de les que es creia.
No és estrany que es comencessin a considerar nous objectius. Així Korolev, ja des del 1958, ja començava a pensar en la Lluna. S’introdueix una nova etapa al coet R-7 –fet servir en el programa Sputnik i conegut a occident com a SS6- per tal de donar-li una potència suplementària. Òbviament, també era necessari el disseny de sistemes de control i navegació prou precisos per garantitzar que un cop llançada, la nau, assolís l’objectiu amb precisió.
Amb tot, el 2 de gener del 1959, el satèl·lit Luna 1 de 360Kg, s’enlaira camí cap a la lluna passant, un dia i mig després, a només 6000 Km de la seva superfície. Obté informació sobre les radiacions còsmiques, el vent solar i en constata la manca de camp magnètic a la lluna.
El programa americà pel que fa a sondes lunars aniria de fracàs en fracàs novament aconseguint finalment fer passar a la petita Pioneer 4 -de poc més de 6 Kg- a una distància de 60.000 Km de la superfície lunar el 3 de març del 1959 (dos mesos després del viatge de la Lluna 1)
La desproporció en massa (360 Kg vs 6 Kg) així com en “punteria” (6000 Km vs 60.000) feia patent l’endarreriment del projecte americà respecte al soviètic.
I més encara quan el setembre del 59, la sonda Lluna 2 de 1500 Kg i amb més de 90Kg d’instruments, impactava sobre la superfície lunar recopilant nombrosa informació. Penseu que els americans van aconseguir quelcom equivalent el 1964 amb la Ranger 6.
I la cosa no parava!. L’octubre del 1959, la sonda Lluna 3 donava la volta a la lluna aconseguint les primeres fotografies de la cara oculta de la lluna.
Quedava clar, que els russos estaven al capdavant de la exploració espacial.
Coincidint amb l’enviament de les primeres sondes cap a la lluna, es començava a crear l’embrió dels programes soviètic i americà per posar en òrbita un ésser humà. Així quasi de forma simultània, al maig del 1958 el programa Vostok i a l’octubre d’aquell mateix any el programa Mercuri es posaven en marxa.
Però això ja serà un altre capítol.
NOTA: Aquest capítol així com la resta d'aquesta série, no hagués estat possible sense l'ajut dels llibres: "Historia y Tecnología de la Exploración Espacial" ed. Cockpitstudio i "Houston, Tenemos un Problema" ed. elrompecabezas de Javier Casado i "Hombres en el Espacio. Pasado, presete y futuro" ed. Mc Graw Hill de Luís Ruíz de Gopegui
© Copyright Daniel Bosch Portell - 2009