Simultàniament a l’enviament de les primeres sondes espacials cap al nostre satèl·lit es crea tant a la URSS com als EUA, els respectius programes que havien de concloure en l’enviament d’un ésser humà a l’espai.
Neixen quasi de forma simultània durant l’any 1958 els projectes Vostok creat sota el control de Korolev i el projecte Mercuri que va veure la llum només sis dies després de la recent creada NASA, l’octubre del mateix 1958.
Recordem que mentre els russos ja disposen d’un coet capaç d’enlairar satèl·lits de més d’una tona, els americans encara es barallaven amb els coets per tal d’enlairar petites sondes de pocs kilos. Es fa necessari dissenyar propulsors capaços de generar prou energia per assolir la velocitat d’escapament terrestre. Recordem també que els soviètics ja havien posat en òrbita l’any anterior a un ésser viu (Laika) a bord del Sputnik 2
Els èxits assolits per les sondes Lluna russes varen demostrar que els soviètics disposaven d’un llançador capaç de posar en òrbita una càpsula lo suficient grossa com per enquibir-hi un ésser humà, tant és així que Korolev, va convèncer a tot el seu equip per prescindir dels vols suborbitals i anar directament a fer vols orbitals.
Així cap a principis de l’any 1960, ja es disposa dels primers dissenys de la nau Vostok, composta per un mòdul de descens on viatja el cosmonauta adossat a una estructura on hi han tots els equips i retrocoets per fer sortir la nau a l’òrbita i tornar-la a la terra en una trajectòria de reentrada. Aquestes dues estructures es separen un cop assolida la trajectòria de reentrada, cremant-se per fricció amb l’atmosfera el mòdul que conté els retrocoets. El cosmonauta abandona el mòdul de descens prop dels 7000 metres d’alçada, llançant-se amb paracaigudes.
La primera nau Vostok es va posar en òrbita al 15 de maig del 1960 anomenant-se Sputnik 4.
L’Sputnik 5, el 19 d’agost, du al seu interior les gosses Belka i Strelka donant fins a 18 voltes al voltant de la Terra després de fer una reentrada sense cap problema i tornar en vida a la terra.
L’Sputnik 6 amb les gosses Pchelba i Mushka no va tenir tanta sort, i es va destruir durant la reentrada per un problema amb el manteniment del correcte angle durant la trajectòria de descens el desembre del 1960.
El seguiren els Sputnik 9 i el 10 amb els seus respectius ocupants canins al març del 1961 resultant ser tot un èxit.
Pel que respecte al programa americà la càpsula Mercuri era força més petita que la russa. Aquesta tenia un pes que no arriba a les 2 tones i amb prou feines s’hi pot enquibir una ésser humà.
En quan al coet que ha d’enlairar la càpsula es disposa de dues configuracions la MR amb l’ajut del coet Redstone de menor potència i per tant seria fet servir pel programa de vols suborbitals i la MA amb el coet Atlas de major potència i que es faria servir pels vols orbitals.
La primera prova del MA1 va acabar en fracàs el juliol del 1960 igualment, la primera prova amb el MR1 el novembre també fou un fracàs en aixecar-se només 2 cm sobre la plataforma de llançament.
Un mes més tard, el MR2 va enlairar-se amb èxit duent a bord el chimpancè HAM.
També la configuració MA amb el llançador Atlas i sota la denominació MA2 va completar amb èxit la prova el 21 de febrer del 1961.
La selecció dels astronautes o cosmonautes (tal com es coneixen a la URSS) va ser tot un programa de selecció de superhomes. Les condicions en les que es trobarien a l’espai exterior eren del tot desconegudes. De fet, es desconeixia si l’ésser humà podria sobreviure a l’estat d’ingravidesa.
El procés de selecció dels astronautes del projecte Mercuri, està molt ben reflectit en el llibre de Tom Wolf “The right stuff” editat l’any 1979 del que se n’ha fet una edició il·lustrada l’any 2003. Existeix també una versió en castellà editat per Anagrama traduït com “Lo que hay que tener”.
D’aquest llibre de Tom Wolf se’n va fer una pel·lícula l’any 1983. A les cartelleres es va traduir com a “Elegidos para la Gloria” dirigida per Philip Kaufman.
Es descriu el procés de selecció dels primers astronautes americans entre una multitud d’aspirants procedents de les forces armades, l’exèrcit d’aire i dels pilots de proves. Una primera preselecció de fins a 508 aspirants basada amb l’expedient militar. D’aquests, se’n selecciona uns 110 passades unes primeres proves. Es seleccionà un grup de 69 voluntaris que després de repassar historials mèdics i fer multituds d’entrevistes quedà reduït a 32 homes. A aquest ja se’ls va sotmetre a duríssimes proves que ratllaven la tortura en la recerca dels límits del cos humà.
Finalment es conclou amb la selecció dels 7 astronautes del projecte Mercuri: Allan Shepard, Jonn Glenn, Guss Grisson, Scott Carpenter, Walter Schirra, Gordon Cooper i Deke Slayton.
Pel que fa als cosmonautes, les proves no varen ser menys dures i només 1 de cada 15 aspirants voluntaris va ser preseleccionat formant un grup de 20 aspirants. A aquest se’ls va sotmetre a un dur entrenament a base de proves físiques i psíquiques que eren puntuades segons el rendiment. Aviat es va veure que en sobresortia un entre tots: Yuri Alexeyevich Gagarin. El seguia en puntuació Gherman Stepanovitch Titov. Més edavant i amb finalitatas propagandístiques es va incloure una dona, una paracaigudista afeccionada anomenada Valentina Tereshkova que finalment es convertiria en la primera dona en anar a l’espai.
Quedava clar, que el camí per enviar al primer ésser humà a l’espai
quedava obert. Fet que es narrarà en el capítol següent.
NOTA: Aquest capítol així com la resta d'aquesta série, no hagués estat possible sense l'ajut dels llibres: "Historia y Tecnología de la Exploración Espacial" ed. Cockpitstudio i "Houston, Tenemos un Problema" ed. elrompecabezas de Javier Casado i "Hombres en el Espacio. Pasado, presete y futuro" ed. Mc Graw Hill de Luís Ruíz de Gopegui
