Per aquelles dades, ja s’havia fet públic que el primer americà en ser enviat a l’espai sortiria de la tripla Al Shepard, Guss Grisson i Jonn Glenn. Aquest últim era qui a la vista de l’entorn del projecte tenia els principals números per ser l’escollit. Tenia una personalitat i un carisma especial que el mostraven al mon, com el perfecte candidat. Tenia la potencialitat per convertir-se en una icona de l’americà pròsper, protestant, amant de la família i de la pàtria, a més de tenir una imatge agradable pels mitjans de comunicació.
Els tres però ja sabien d’entrada que Al Shepard seria qui provés la nau per primer cop en un vol suborbital sota una configuració MR.
Malgrat tot, havien de seguir amb la comèdia de fer creure a la resta d’opinió pública que es desconeixia l’identitat de l’escollit. L’objectiu era el de disminuir la pressió sobre una única persona.
En mig de les proves de fiabilitat dels coets Redstone i Atles a principis de 1961 amb l’enviament de chimpancès con en HAM, es començava a crear a l’ambient dels pilots provadors i dels mateixos set escollits, la sensació de que el que s’esperava de l’astronauta, era que no toqués absolutament res i que es limités a arreglar allò que ocasionalment s’espatllés.
Allò era del tot descoratjador i alhora ofensiu per una colla de pilors que per aquelles alçades s’havien elevat a herois nacionals i se’ls havia presentat com als millors pilots dels EUA. Es va iniciar una pugna per fer les modificacions pertinents per tal que l’ocupant de la càpsula tingués alguna responsabilitat en la missió realitzant algunes maniobres en el moment de la reentrada.
Pensem que el projecte X-15 que per aquells moments es duia a terme a la base de proves d’Edwars amb els pilots White, Wlater i Crosfield, estaven aconseguint velocitats i alçades de vol quasi suborbitals amb un aparells que feien enlairar ells mateixos i el feien aterrar també ells mateixos de forma activa. Penseu que el motor coet que disposava l’X15 (XLR-99) era capaç de generar una força de 22.800 Kg, només 8400 menys que el Redstone.
White, Walker i Crosfield (uns autèntics desconeguts per a la població general) i d’altres, no podien assumir com era possible que aquells set personatges eren tan aclamats quan de fet, se’ls preparava per fer la feina d’un chimpacè. No havien fet gaire res quan ja se’ls cobria amb contractes en exclusiva amb la revista Life, empresaris que els regalaven vivenda, reunions amb congressistes, etc...
El primer vol estava programat per realitzar-se el 2 de maig del 1961 però en mig de totes aquestes previsions, els soviètic varen sorprendre a la resta del mon quan el 12 d’abril varen posar en òrbita al primer ésser humà. Yuri Gagarin.
Això va fer esperonar al programa Mercuri i finalment el 5 de maig de 1961, Alan Shepard amb el MR3 i a bord de la càpsula Freedom 7 es va enlairar fins als 187 kilòmetres en un vol suborbital no convertint-se en el primer home a l’espai sinó en el primer nord-americà.
Notem que entre el vol de Gagarin del 12 d’abril fins el 5 de maig passen només 3 setmanes, però les característiques del vol són totalment diferents doncs mentre Gagarin complerta una òrbita a la Terra en una trajectòria el·líptica d’una alçada mitja de 181Km en un vol de 1 hora i 48 minuts, el vol de Shepard va durar només 15 minuts i 22 segons en un vol que s’assemblava més al d’una bala de canó disparada mirant amunt.
La premsa va obviar tot això, i Shepard es va entronar als altars amb discursos al congrés, reunions amb Kennedy i passejades en cotxe descapotable per les ciutats de Washington i Nova York esquivant una pluja de confetti.
Al vol de Shepard, el seguí el de Guss Grisson amb el MR-4 a bord de la càpsula Liberty-bell 7.
Després d’un vol similar al de Shepard, un cop era al mar esperant a que l’helicòpter enganxés la càpsula per tal de portar-la al portaavions de salvament, es va obrir l’escotilla de la càpsula entrant aigua dins ella i enfonsant-la al fons del mar.
Inicialment es va donar la culpa a Grisson creguent que motivat pel pànic va accionar el dispositiu pirotècnic de l’escotilla. Ell sempre ho va negar. Però tampoc es podia tirar sospites sobre algú a qui se l’havia passejat per tot el país anunciant-lo com a un dels set millors pilots del món.
Malgrat que no se’l va acusar de forma explícita, amb ell no varen existir ni tant sols desfilades pel seu propi poblet natal.
Abans d’aquest incident, el 25 de maig, Kennedy es dirigiria al congrés i pronuncià el famós discurs en que pronosticava la conquesta de la Lluna abans de finalitzar la dècada dels ’60.
Els soviètics donarien una nova lliçó amb el vol de Titov, el 2 d’agost completant fins a 17 voltes a la terra en un vol de més de 25 hores. Tornaven a deixar clar que les distàncies eren abismals en quan a fiabilitat i potencialitat de la nau Vostok.
Aquest vol, va fer suspendre el programa de vols suborbitals i es va passar directament als de vols orbitals amb el llançador Atles que per aquelles dades encara tenia força problemes de fiabilitat. Podríem dir que era un coet amb una perillosa tendència a esclatar.
Malgrat tot, es varen completar amb èxit les proves del 13 de setembre amb el MA-4 i MA-5 amb el chimpancè ENOS a bord.
Es així com finalment a Jonn Glenn li va arribar l’oportunitat de fer el primer vol orbital per part d’un americà el 20 de febrer de 1962 a bord del Friendship 7.
Aquest cop a l’igual que amb Shepard, va haver-hi festa de la grossa. De fet semblava que els vols de d’Alan Shepard i de Gus Grisson havies entat creats per preparar el camí a Glenn.
El següent vol del programa Mercuri el va fer Scot Carpenter, al maig del 1962 completant fins a tres òrbites, però se’l va acusar de negligència per haver esgotat el combustible fent maniobres innecessàries un cop en òrbita que haguessin posat en perill la missió i tot el programa espacial, doncs els alts costos de la NASA, començaven a preocupar.
A aquest accidentant vol, el seguí un que es qualificaria de perfecte per part de Walter Shirra completant a l’octubre del 1962 fins a 6 òrbites gastant només un terç del combustible i amarant a 7 Km del punt previst (a diferència dels 420 de Carpenter)
Finalment el programa Mercuri acabaria el maig del 1963 amb les 22 òrbites de Gordon Cooper en un vol novament perfecte. Acabat el programa Mercuri es va poder destinar tots els recursos de la NASA als projectes Geminis i Apol·lo.
Pel que fa als soviètics, el seu programa Vostok es va completar amb dues espectaculars missions dobles (Vostok-3 i Vostok-4) a l’agost del 1962 amb estades de fins a 94 hores en òrbita per part de Nikolayev.
Posteriorment amb les Vostok 5 i 6 el juny del 1963. Dins de la 5 aniria Bykovsky qui va establir tot un rècord d’estància amb més de 115 hores orbitant i dins la 6 anava la primera dona: Valentina Tereshkova de 26 anys.
NOTA: Aquest capítol així com la resta d'aquesta série, no hagués estat possible sense l'ajut dels llibres: "Historia y Tecnología de la Exploración Espacial" ed. Cockpitstudio i "Houston, Tenemos un Problema" ed. elrompecabezas de Javier Casado i "Hombres en el Espacio. Pasado, presete y futuro" ed. Mc Graw Hill de Luís Ruíz de Gopegui
