La cursa espacial 11ª part: la continuació del projecte Apol·lo. (12 i 13)
Després de l’Apol·lo XI varen seguir uns quants més. De fet, tot el projecte Apol·lo estava inicialment programant per a la realització d’un total de 20 missions, però com alguns de vosaltres ja sabreu, es va suspendre a la 17.
L’Apol·lo XII va ser una missió molt semblant a la XI i es va desenvolupar sense cap problema durant el mes de novembre del mateix 1969. El lloc d’allunatge es va escollir per tal apropar-se el més possible a la sonda Surveyor 3 enviada tres anys abans i recollir-ne algunes dades de la mateixa. A més es va aprofitar per deixar-hi una sèrie de material científic per tal de donar una mica de rellevància científica al viatge.
Cal dir que no va ser fins el 1967 que en veure que era possible l’arribada a la Lluna, els científics es varen començar a preocupar en què fer un cop a la Lluna. Fet que no quedava massa clar per una majoria dels components de tot el programa.
L’èxit d’aquestes dues missions tripulades a la Lluna, va donar una certa sensació de rutina a les següents missions de forma que fins hi tot el ressò mediàtic aviat se’n va ressentir.
La cursa ja s’havia guanyat i molts contribuents ja no veien justificació per continuar gastant recursos per anar a la Lluna. A més, la guerra del Vietnam estava desviant gran part del pressupost dels EUA.
Aquesta confiança s’hauria pogut pagar molt cara a l’abril del 1970 amb l’explosió a bord de l’Apol·lo XIII.
Una alarma de pressió d’un dels tancs d’oxigen va obligar a connectar els escalfadors/sacsejadors dels tancs. Aquesta maniobra es feia per fer “bullir” l’oxigen solidificat del seu interior, generant oxigen.
Però en aquell precís moment es va sentir una forta sacsejada corresponent a l’explosió del tanc número 2. L’explosió va afectar també al tanc número 1 del mòdul de servei - només en porta 3-. Va ser llavores que el pilot del mòdul de comandament va pronuncià la famosa frase de “Houston we have a problem” era el dia 13 d’abril.
Perdre l’oxigen no només implicava perdre l’aire per respirar, sinó també l’energia i l’aigua pels pilots doncs aquests s’obtenien a partir de reaccions químiques entre l’oxigen i l’hidrogen.
Tot això passava en un moment en que la nau estava fora d’una trajectòria de retorn lliure pel que la situació era extremadament perillosa. Per tal d’estalviar energia, es varen haver de desconnectar tant els mòduls de servei com el de comandament i es va haver de fer servir el Lunar -preparat només per a dos ocupants- com a bot salvavides. A terra es va treballar frenèticament per tal de trobar alguna solució.
Primerament s’havia de definir quina seria la trajectòria més segura per retornar la malmesa nau a la Terra -la missió a la Lluna ja era un objectiu impossible-. El petit mòdul lunar no tenia un motor el suficient potent com per aturar la trajectòria actual i col·locar la nau en una de retorn directe. Quedava doncs únicament la possibilitat de fer un retorn a través d’una òrbita al voltant de la Lluna. Això implicava que els astronautes haurien de sofrir unes condicions extremes per manca de llum, calefacció i aigua durant els 4 dies que implicava tal decisió.
Tot això queda molt ben reflectit en la pel·lícula Apol·lo 13.
El que allí es comenta del problema amb els filtres de CO2 es del tot verídic així com la necessitat de construir un acoblador per tal d’aprofitar els filtres quadrats de l’inservible mòdul de comandament per tal de poder-los acoblar amb els rodons del mòdul lunar.
Aquesta trajectòria va requerir engegar el motor de l’etapa de descens del mòdul lunar per dirigir la nau en una òrbita al voltant de la Lluna. Un cop allà, es va haver d’engegar un segon cop per tal de prendre l’òrbita de retorn cap a la Terra. Era clar que aquell motor no es va dissenyar per fer això, però era l’únic que es podia fer. La resta de la missió va transcórrer en unes lamentables condicions però finalment els tres astronautes varen poder tornar a trepitjar la Terra sans i estalvis.
En el llibre de Javier Casado “Houston tenemos un problema” (ed. el rompecabezas) explica en detalls les causes d’aquest accident.
Com moltes coses d’aquesta vida va ser fruit d’un seguit de casualitats i perquè no dir-ho de incompetències en cadena.
Cal saber primerament que els tancs d’oxigen s’havien dissenyat i fabricat per funcionar als 28 volts que era l’estàndard de la Nau Apol·lo. Però posteriorment es varen fer un seguit de modificacions per tal de poder funcionar als 65 volts que es feien servir a les estacions del centre espacial Kennedy. En aquesta modificació es varen deixar de protegir els interruptors del termòstat dels tancs. Aquests s’encarregaven de tallar la corrent quan l’interior del tanc assolia una determinada temperatura. Això ja podria haver causat un problema però si va sumar un segon fet.
El tanc número 2 que muntava l’Apol·lo XIII provenia de l’Apol·lo X. I què hi feia a l’Apol·lo XIII?. Doncs mentre preparaven l’Apol·lo X aquest tanc va sofrir una caiguda des d’uns insignificants 5 centímetres. Per la missió X, es va substituir per un de nou mentre retiraven el tanc accidentat i el sotmetien a un seguit de comprovacions. Aquestes van concloure que no li havia passat res i per tant es va utilitzar en el XIII -no es tractava d’anar llençant material- però no va ser així. En la caiguda es va esclafar parcialment un dels tubs de drenatge de l’oxigen del tanc. Això provocà que en unes de les diferents proves del tanc, no es va acabar de buidar de forma complerta. Per eliminar les restes d'oxigen del seu interior es va optar per engegar els escalfadors. L’oxigen remenat bulliria i es buidaria el tanc. Aquesta maniobra es va perllongar durant unes 8 hores a 65 volts. Els termòstats dissenyats per treballar a 28 volts no varen aguantar i varen deixar de funcionar. Això va provocar un sobreescalfament del sistema fent malbé l’aïllament de tefló de la cableria de l’interior del tanc. La temperatura s’enlairà fins els 540ºC quan el límit màxim era de 27º .
Quedaven uns cables desprotegits d’aïllament dins d’un tanc ple d’oxigen líquid. Tot una bomba preparada per esclatar en el moment que per allí tornés a passar-hi corrent. Això va passar precisament el dia 13 d’abril de 1970 a uns 300.000 km de la Terra.
Mal lloc per tenir problemes.
NOTA: Aquest capítol així com la resta d'aquesta série, no hagués estat possible sense l'ajut dels llibres: "Historia y Tecnología de la Exploración Espacial" ed. Cockpitstudio i "Houston, Tenemos un Problema" ed. elrompecabezas de Javier Casado i "Hombres en el Espacio. Pasado, presete y futuro" ed. Mc Graw Hill de Luís Ruíz de Gopegui
