La cursa espacial 10ª part: Per què els soviètics no varen arribar mai a la Lluna?
He cregut oportú introduir aquest capítol abans de començar una enumeració de les posteriors missions Apol·lo que varen seguir a la 11. Volia obrir una reflexió i explicar perquè els soviètics, que disposaven d’una enorme avantatge durant els primers anys del programa espacial (primer satèl·lit, primer ser viu en òrbita, primer home en òrbita, estàncies més perllongades, primeres tripulacions amb més d’un cosmonauta, primer passeig extravehicular, primera dona en òrbita, primera impacte a la Lluna, primera fotografia de la cara oculta de la Lluna) doncs bé, com és que davant d’aquesta enorme avantatge, es varen deixar perdre la cursa cap a la Lluna pels americans i d’una forma tan clara.
Encara que no haguessin clausurat el programa lunar, es creu que els faltava més de 5 anys per aconseguir un èxit similar a l’Apol·lo XI.
Caldria explicar primer com estava confeccionat el programa lunar soviètic. Aquest es formava per la seva part de quatre programes paral·lels, que varen patir una sort diversa.
Per una banda hi havia el programa per a la creació d’un superllançador que fos capaç de general una força d’enlairament suficient per transportar una sonda amb tripulació per a tres cosmonautes fins a la Lluna. Aquest era el coet N1 compost de tres etapes que sumaven un total de 42 motors principals, capaç de generar fins a 5.000.000 de kilograms força. Un 20% més que el Saturn V que encara ara és el més potent mai construït.
Un segon programa era el de les sondes tipus Zond, creades per a fer vols orbitals tripulats a la lluna però sense arribar a la superfície.
El tercer, el programa de la sonda Soyuz. Actualment molt conegut per tractar-se d’una gran sonda tipus Ferry per al manteniment de les estacions espacials però inicialment dissenyat com a mòdul lunar.
Finalment el programa de sondes Lluna no tripulades amb l’objectiu de recollir nombrosa informació preliminar de cara a la resta del programa.
Doncs bé, llevat del quart d’aquest projectes, la resta varen tenir seriosos problemes -ocasionalment tràgics- que varen fer endarrerir d’una forma definitiva el programa soviètic fins a obligar-lo a cancel·lar.
Cap de les quatre proves del supercoet N1 varen tenir èxit. En la primera d’elles, el coet no va arribar a enlairar-se més enllà de la torre d’enlairament esclatant a uns 100 metres. En el quart i darrer intent va assolir uns 40 Km d’alçada però va acabar esclatant per problemes en els coets de la primera etapa abans d’engegar-se la segona.
Els soviètics es quedaven sense el superllançador que hauria d’haver portat una sonda Soyuz cap a la Lluna. Penseu que no va ser fins al 1987 quan varen poder enlairar amb èxit un llançador gegant però encara un 15% menys potent que el Saturn V.
En quan al programa Zond, només esmentar que de les 12 missions realitzades només 2 es varen completar amb èxit. Y en cap cas es va arribar a efectuar cap llançament tripulat.
En quan a la sonda Soyuz, durant la primera missió tripulada, va ocórrer un fatal accident perdent la vida Vladimir Kamarov. Després d’una accidentada missió l’abril del 1967 plena d’averies, la nau va acabar impactant sobre la superfície de la Terra a més de 140Km/h en fallar-li els paracaigudes. Aquest accident, va endarrerir molt el propi programa Soyuz.
Qui fou el responsable d’aquest desgavell? Doncs segurament el no haver sabut separar el programa espacial de les ingerències polítiques. Sobretot de Nikita Kruchov més partidari de fer missions espectaculars amb resultats immediats, que de portar una línea a llarg termini. Varen ser continus els cops de timó que es varen haver de fer per acontentar Kruchiov i que varen desviar esforços i diners a projectes menys profitosos. Tampoc va ajudar gens perdre a Sergei Kololiev l’any 1966.
NOTA: Aquest capítol així com la resta d'aquesta série, no hagués estat possible sense l'ajut dels llibres: "Historia y Tecnología de la Exploración Espacial" ed. Cockpitstudio i "Houston, Tenemos un Problema" ed. elrompecabezas de Javier Casado i "Hombres en el Espacio. Pasado, presete y futuro" ed. Mc Graw Hill de Luís Ruíz de Gopegui
