La cursa espacial 7ª part:
Projecte Apol·lo (primera part)
El programa Gemini, havia complert amb els seus objectius.
Quedava demostrat que:
1- Era factible i segur fer acoblaments entre diferents naus (provat amb les càpsules Gemini i els mòduls Agena) pel que es podria dissenyar un mòdul lunar de descens més petit que seria rebut per un mòdul de comandament que l’estaria esperant en òrbita lunar per un cop acoblats, emprendre el camí de tornada
2- S’havia demostrat que era segur permanències perllongades de més d’una setmana a l’espai que era el temps que es trigava en un viatge d’anada i tornada a la Lluna.
3- La EVA de més de 5 hores realitzada per Aldring a la missió Gemini XII demostrava que amb una bona preparació, es podrien efectuar els programes d’exploració, en situacions de poca gravetat sobre la superfície lunar.
4- Que l’home era capaç de maniobrar un vehicle espacial
5- Que els pilots de la nau, podien controlar el procés de reentrada augmentant la precisió del lloc d’aterratge/amaratge
No eren missions que podem catalogar d’espectaculars, però preparaven el camí cap a la Lluna.
Tenint en compte que durant el programa Mercuri i Gemini es varen fer servir com a coets llançadors míssils militars (Redsone, Atlas en el cas del Mercuri i Titan en el cas de les Gemini) quedava clar, que pel viatge a la lluna, no existia míssil capaç d’enlairar una càrrega semblant a la càpsula Apol·lo amb el mòdul de comandament, el mòdul lunar i el mòdul de servei amb capacitat per a tres astronautes amb tot el seu equipament.
Així es va haver de dissenyar un coet llançador exclusivament pel programa Apol·lo que culminaria amb el naixement del SATURN V.
Cal esmentar que el naixement del projecte Apol·lo es remunta a finals de la dècada del 50. Von Brawn ja treballava en la creació d’un llançador capaç d’enviar un home en òrbita lunar però el discurs de Kennedy el 1961 va fer canviar els plans, doncs el repte ara seria el de fer-lo baixar a la superfície.
La configuració del vol no estava del tot definida. El que estava clar és que es requeria d’un supercoet capaç de posar en òrbita una càrrega de prop de 130 tones i de generar una potència de 3 milions i mig de Kg.
Potser les xifres no ens diuen massa coses però pensem que estem parlant d’un supercoet unes 30 vegades més potent que el que per aquells temps existia: el Delta 2.
Així va néixer el Saturn V el més gran i podent coet mai construït encara ara i només construït específicament pel programa Apol·lo. Amb una alçada de 110 metres, 10 metres de diàmetre, un pes de 3 milions de Kg i capaç de generar una força d’empenta de 3500000 de Kg. És unes 30 vegades més potent que l’actual transbordador o que el propi Ariane 5. Seria capaç, per exemple, de posar una càrrega en òrbita de 130 tones i poder-ne enviar unes 45 a la Lluna.
La primera prova amb èxit es realitzà el novembre del 1967 i des del 1971 ja no s’ha tornat a fabricar.
Alguns fins hi tot varen qüestionar la possibilitat de la seva fabricació.
Aquest, va ser el principal argument que va fer que els Americans, guanyessin la cursa cap a la Lluna. Doncs, els soviètics varen fracassar estrepitosament en la creació del seu propi supercoet el N-1.
Com s'ha dit, als inicis del programa Apol·lo, encara no es tenia clar el disseny final de la pròpia missió. Podríem dir que l’únic clar era la necessitat del supercoet.
Començant per la pròpia trajectòria, aviat es va decidir que el millor i més segur, seria una trajectòria t’orbita lunar, descartant una trajectòria de vol directe.
La configuració del coet i de la càpsula Apol·lo també es discutia.
En quant al coet, es va decidir que fos de tres etapes (era el que es feia per aquells moments) i de combustible químic (querosè-oxigen per la primera etapa composta de 5 motors F-1 i Hidrògen-oxígen líquids pels 3 motors J-1 de la segona etapa i el de la tercera etapa).
Es creava també el coet Saturn I, menys potent, de només dues etapes per als primers vols de prova de la càpsula Apol·lo en vols orbitals a la Terra.
Es va desestimar el projecte NERVA de coet amb propulsió nuclear per no creure que la tecnologia per dur-la a terme estigués enllestida dins el termini que Kennedy va marcar.
Així també es va desestimar la creació del coet NOVA d’una potència el doble del propi Saturn V
La càpsula Apol·lo per la seva banda es componia de tres mòduls:
- El mòdul de comandament. L’únic que reentraria a l’atmosfera
- El mòdul de servei amb les cèl·lules de combustible, H2O, Oxigen i el motor que portaria al conjunt cap a la lluna traient-lo de l’orbita d’estacionament terrestre i cap a la terra traient-lo de l’orbita d’estacionament lunar.
- El mòdul lunar de petites dimensions que seria el que baixaria a la lluna amb dos astronautes a dins. A la vegada, aquest, es composava de dues etapes. La descendent i la ascendent. La primera portava els retrocoets necessaris per un allunatge suau. També servia de plataforma d’enlairament de la segona etapa, la descendent. En aquesta és on anaven els dos ocupants per ser enlairats lluny de la superfície lunar cap a la recerca del tercer company que estaria dins del mòdul de comandament-servei, en òrbita lunar. Un cop enganxats, mòdul de comandament, de servei i etapa ascendent del mòdul lunar, prenien el vol de tornada. Ja prop de la Terra, es realitzava la separació del mòdul de comandament de la resta i prenia la trajectòria de reentrada. Uns paracaigudes amortigaven el contacte amb el mar.
NOTA: Aquest capítol així com la resta d'aquesta série, no hagués estat possible sense l'ajut dels llibres: "Historia y Tecnología de la Exploración Espacial" ed. Cockpitstudio i "Houston, Tenemos un Problema" ed. elrompecabezas de Javier Casado i "Hombres en el Espacio. Pasado, presete y futuro" ed. Mc Graw Hill de Luís Ruíz de Gopegui
