La cursa espacial 8ª part: Projecte Apol·lo (segona part)
Palarel·lament a la preparació de les primeres missions tripulades del programa Apol·lo, es van engegar un seguit de projectes encaminats a l’estudi de l’entorn lunar i de la seva superfície.
Així, es varen enviar amb destí a la lluna tot un seguit de sondes no tripulades.
Les primeres, RANGER, es varen enviar en trajectòria d’impacte sobre la superfície lunar entre el 1964-65. D’un total de 9 sondes, només 3 varen ser exitoses. Amb aquestes sondes es buscava la realització de fotografies detallades de la superfície.
Les seguiren les sondes SURVEYOR, preparades per allunar de forma controlada per tal de comprovar la consistència de la superfície. De les 7 enviades, quatre varen tenir èxit entre 1966-68.
Finalment, les LUNAR ORBITER, varen ser un seguit de satèl·lits posats en òrbita lunar entre els 1966-67. La seva missió era la de cartografiar la superfície lunar així com la de mesurar les radiacions còsmiques y les irregularitats que pogués tenir el camp gravitatori de la Lluna.
Així arribem a la fatídica data del 27 de gener del 1967.
Havia de ser només un assaig general de la missió que es duria a terme uns dies més tard. La capsula Apol·lo estava sobre el coet Saturn IB, una versió reduïda del Saturn V, que es construí per als primers assajos en vols orbitals per tal de comprovar la fiabilitat de la càpsula Apol·lo i dels sistemes de reentrada.
Durant l’assaig es va produir una petita espurna probablement per un curtcircuit, que va fer que en pocs segons, es calés foc a l’interior de la càpsula, matant als tres astronautes, per asfixia.
Varis varen ser els factors de tan tràgic accident:
- L’atmosfera d’O2 pur que hi havia a l’interior feia que els materials quasi bé més que cremar, esclatessin per combustió espontània.
- La presència de materials no ignífugs a l’interior començant pel mateix trajo dels astronautes
- La pressió lleugerament major a 1’atmòsfera que hi havia a l’interior de la càpsula, provocant que des de dins, no es pogués obrir la comporta.
- El mateix disseny de la comporta que de fet n’eren tres una sobre l’altra amb sistemes d’obertura independents. Remarcar que en condicions normals ja feia que es trigués varis minuts per obrir-les totes tres.
Per tot, els tres astronautes, Guss Grisson, Roger Chaffee i Ed White varen perdre la vida.
Així, la missió de proves AS-204 es va enumerar com a Apol·lo I en honor seu.
Això provocà la renumeració de les anteriors missions que s’havien fet amb anterioritat al fatídic gener del 67. Podem dir, com a curiositat, que hi ha dues missions Apol·lo I.
Apol·lo I era el nom donat a una missió que s’havia realitzat un any abans, el febrer del 66. Es va fer servir per comprovar la fiabilitat del coet Saturn IB i la solidesa de l’escut tèrmic de la càpsula. La segona etapa del Saturn IB, era igual a la tercera del Saturn V. Era una etapa molt delicada pel programa. Era l’encarregada d’engegar-se dues vegades en òrbita terrestre amb la missió de portar la càpsula Apol·lo en trajectòria de transferència lunar.
També varen ser prèvies a l’accident, les missions del juliol i de l’agost del 1966 anomenades Apol·lo 2 i 3. Van ser similars a la Apol·lo 1 original que perdrien el número després de la nova numeració.
Després de tot aquest garbuix de números, tenim que oficialment hi ha la missió Apol·lo I -la de l’accident- i posteriorment es passa ja de forma directe a l’Apol·lo IV.
En la programació original, l’Apol·lo IV havia de ser la primera tripulada. De fet s’havia d’enlairar el 21 de febrer del 1967 tripulada pels tres astronautes morts en la prova AS-204.
A la fi, l’Apol·lo IV s’endarrerí fins el 9 de novembre del 1967 i fou el primer vol del coet SATURN V en la seva configuració final.
La seguiren les missions Apol·lo V i VI totes elles sense tripulació, en vol orbital que serví per provar la fiabilitat del vehicle i la reentrada.
La primera missió tripulada (Apol·lo VII) es dugué a terme el 11 d’octubre del 1968 enlairat amb un Saturn IB en vol orbital, provant el mòdul de comandament i realitzant les maniobres d’acoblament d’aquest amb un equivalent del mòdul lunar o LEM. Totes les proves en completaren amb èxit després d’11 dies de missió. Aquets vol es va realitzar 21 mesos més tard que l’original Apol·lo IV fet que il·lustra el temps perdut per l’accident.
L’endarreriment en la fabricació del LEM, va motivar que es canviés l’objectiu de la vuitena missió, inicialment prevista per provar el LEM en òrbita terrestre.
Es programà doncs la missió Apol·lo VIII com a la primera en realitzar un vol d’anada i tornada a la lluna fent servir el llançador Saturn V.
Es convertí, doncs en el primer vol tripulat que escapava del camp gravitatori de la terra. Formant la tripulació hi havia Jim Lowel, que també tripulà una de les naus Gemini i que seria el comandant de l’accidentada missió Apol·lo XIII.
L’Apol·lo IX va ser el que havia de ser anteriorment la VIII provant-se finalment el LEM en òrbita terrestre. Es varen poder realitzar amb èxit les diferents maniobres d’acoblament.
L’Apol·lo X del 18 de maig del 1969, es pot considerar un assaig general del que hauria de ser el viatge definitiu. De fet, en aquesta missió, no només es realitzaren les proves dels diferents sistemes i acoblaments sinó que fins hi tot es va fer un simulacre de descens del LEM a la superfície lunar. Així doncs, el LEM es desprengué del mòdul de comandament-servei per fer un descens cap a la superfície lunar, arribant a una alçada de 14000 metres. Arribada a aquesta distància, es va aturar per tornar a pujar a l’encontre novament amb el mòdul de comantemant-servei. Un cop fet de forma efectiu l’acoblament varen prendre el viatge de tornada cap a la terra.
Dos mesos més tard, l’Apol·lo XI col·locà al primer home sobre la
superfície lunar, però això ja ho explicarem el poper capítol.
